Montserrat Ferrer Bayod: «M’agrada més que em diguin ‘cega’ que no pas ‘invident’»

L’ONCE té en compte la facturació, el bon servei al client i l’excel·lència en l’atenció al públic per a escollir Montserrat Ferrer Bayod millor venedora de l’any

Admet que el ressò del premi l’atabala. L’ONCE no només n’ha tingut en compte la facturació, sinó també intangibles com “el bon servei al client i l’excel·lència en l’atenció al públic”. Sense veure els seus clients -només percep llum-, Montserrat Ferrer Bayod (Gualta, Baix Empordà, 1966) n’escolta les penes i les alegries dins un quiosc a la carretera de Prats, al barri sabadellenc de la Creu Alta, on viu amb la seva tieta -no té parella ni fills- i a pocs metres del forn on va començar a vendre cupons el 16 de maig del 1986, ara fa quasi 30 anys.

El reconeixement, bé escàs. Satisfeta?
Estic molt contenta. Em fa molta il·lusió i és, de fet, per l’esforç que he fet. M’ho he treballat.

Com ho ha aconseguit?
No sé si he fet res especial; l’únic que faig és ser agradable amb tothom, i, com que fa tants anys, la gent em coneix.

Amb la crisi, ¿juguem més a la loteria?
Una mica d’augment sí que he notat, però tampoc exageradament. Com que tenim tants productes, la gent compra el que li agrada.

Ha donat premis petits; de gran, cap?
No. Quan valia 50 pessetes, els primers anys en què treballava, en vaig donar un amb què van tocar em sembla que 100.000 pessetes.

I el més recent que hagi donat?
Premis amb els rasques de 10.000 euros fa uns quants mesos.

En aquest moment, ¿com se sent?
Bé, molt bé. [Riu.]

Fa poc que el Cuponàs ha deixat 12 milions a Sabadell i a Sant Quirze del Vallès. Els ha repartit el seu company Marcelino Martínez; era el seu segon cop. Hi ha rivalitat?
No. Jo, almenys, no en tinc. Si el premi el dóna un o un altre, és igual. Mira: ha tingut la sort de donar-lo; què vols fer-hi? O tu no l’has tingut.

Tenen incentius per vendre més?
Ara sí; abans no n’hi havia, però mira: això depèn de cadascú.

Se’ls forma com a comercials?
Ara suposo que sí; una mica ara tots rebem formació, però quan vaig començar a vendre, et donaven els cupons i ja està.

No tots els venedors són invidents, eufemisme de cecs . Per cert: millor cecs , oi?
Sí, sí. A mi m’agrada més que em diguin cega que invident. Penso que, si ets cega, ets cega; ja està, no passa res.

El que dèiem: que sovint es topa amb un venedor sense discapacitat aparent.
Perquè té una deficiència o li falta alguna cosa. Nosaltres, els cecs, estem afiliats a l’ONCE, i els altres no hi estan afiliats: en són treballadors, però també poden vendre, i tots són discapacitats.

Com comença a vendre cupons?
Vaig néixer així i ja he estudiat en unes escoles especials que tenia La Caixa a Barcelona: hi estava interna i els caps de setmana me n’anava a casa. Vaig tornar a Girona; després vaig venir aquí una altra vegada a fer un curs de telefonia i, després, vaig anar al centre de rehabilitació que té l’ONCE a Castellarnau (Sabadell). I em vaig posar a vendre.

¿Recorda el primer dia? Com va anar?
Sí. Recordo que em va anar bastant bé, perquè era quan anaven millor les coses, però em vaig atabalar força [riu] perquè tampoc no estava gaire acostumada a manejar diners.

Una anècdota curiosa.
Estava asseguda; estava, encara, al carrer, i va venir un senyor i em va dir: “Té, et deixo un gosset aquí; ja te’l vindré a buscar”, però encara l’estic esperant.

¿Han intentat robar-la o enganyar-la?
He tingut algun rasca a la mà i l’han agafat, o m’han estirat els cupons anant pel carrer. L’última vegada tenia dos rasques i un nen va posar la mà per allà i apa. Una vegada em van forçar el pany.

No només ven loteria: també fa de psicòloga.
Una mica, però tampoc tant. La gent t’ho explica tot: el que fa, el que li passa…

Clients fidels?
Sí, suposo que n’hi deu haver bastants, per aquí, perquè és el lloc on sempre he estat. N’hi ha tres o quatre que sempre vénen.

En la motivació dels clients, ¿l’avarícia supera la filantropia?
Hi ha de tot. Suposo que tothom ve per la sort, però també hi ha gent que ve perquè és una obra social.