Port Aventura: el mirall de BCN World

Avui fa 25 anys de la llei que va permetre construir el parc, punt d’inflexió per al turisme de la Costa Daurada

El 16 de febrer del 1989 el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, va signar la llei de centres recreatius i turístics (CRT), que permetria, sis anys més tard (el 2 de maig del 1995), inaugurar el primer parc temàtic de Catalunya i l’Estat: Port Aventura. Tot i les crítiques i recels que va generar aquell projecte, precisament perquè no s’havia vist res semblant fins llavors, el resultat 25 anys després és més que evident. Port Aventura -no va adoptar aquest nom fins al 1994- no només no s’ha menjat el turisme de la Costa Daurada, sinó que l’ha potenciat. “El temps ha donat la raó als que hi van apostar i que van veure que no seria una oferta més sinó que seria un motor tractor i transformador de l’activitat turística de la zona”, afirma Octavi Bono, gerent del Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona.

Ara ningú dubta de l’èxit de Port Aventura, ni les formacions que llavors en recelaven, com el PSC i Iniciativa, però el parc ha hagut de passar per moltes turbulències que quasi engeguen a dida el projecte: la segregació de Vila-seca i Salou o els tres canvis de màxim accionista abans de la inauguració, entre altres qüestions. Ara que el grup Veremonte ha demanat modificacions a la llei del CRT per fer una inversió milionària i construir sis complexos turístics probablement de manera progressiva -uns espais que inclouen sis casinos-, Port Aventura apareix com un exemple en el qual emmirallar-se, malgrat ser projectes amb diferències substancials. En el cas de BCN World, la proposta d’una rebaixa fiscal per al joc resulta la condició més polèmica.

Una llei pionera
La llei del CRT i el consorci entre Vila-seca i Salou són ara un model

Segons tots els analistes, dues de les claus de l’èxit de Port Aventura van ser la llei de centres recreatius i turístics (CRT) i el consorci que agrupava Vila-seca, Salou i la Generalitat en un sol ens gestor. La llei del CRT pretenia posar les bases per facilitar la creació de parcs temàtics i grans complexos hotelers a Catalunya, però posava unes condicions concretes, molt precises, que les empreses interessades havien de complir. Aquestes condicions eren les que demanava l’empresa nord-americana Anheuser Busch per construir-hi el seu parc temàtic. Precisament, aquesta va ser una de les crítiques més dures a la llei, la del “vestit a mida” -igual que ara-, però s’ha convertit en un model a seguir. “La llei [del CRT] ha fet un bon servei al desenvolupament turístic del territori i ha fixat un marc legislatiu català d’èxit i de referència a Europa”, apunta l’alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet.

L’altra decisió que ha esdevingut un èxit i ha servit d’exemple per a casos semblants és el consorci del CRT. En aquest cas, però, ha passat allò que de la necessitat se n’ha fet virtut. El consorci va néixer com una solució d’emergència per salvar el parc temàtic, que va perillar seriosament quan, pocs mesos després de l’aprovació de la llei, Salou i Vila-seca es van separar en dos municipis diferents. La Generalitat ho va salvar amb la creació d’un consorci a tres bandes -Salou, Vila-seca i Govern- que es va signar el 1992 després de dos anys de disputes per la divisió de béns. Aquesta va ser la principal raó del retard de la inauguració -prevista per al 1992-, i després de la firma del consorci de seguida es va posar la primera pedra.

Les claus de l’èxit
La ubicació i la no-ingerència política en la gestió

Per què Port Aventura funciona i Isla Mágica (Sevilla), Terra Mítica (Benidorm) i el Parque Warner (Madrid) no? Quan els tècnics d’Anheuser Busch, que ja tenien experiència als Estats Units, van dissenyar el parc, es va calcular quin era el potencial de visitants del territori, i es va fer un parc a mida, cosa que no ha passat amb els altres tres parcs, que estaven sobredimensionats i ara ho estan intentant corregir. Per Octavi Bono hi ha dues raons més: “La ubicació ha ajudat el parc perquè ja era un destí turístic, però també ha passat al revés, que el parc ha potenciat la Costa Daurada”. L’altra clau de l’èxit, pel gerent del Patronat de Turisme, és el rol de l’administració: “Tot i l’evident impuls públic, s’ha sigut molt curós de no polititzar-ne la gestió i deixar el dia a dia a la gestió empresarial, cosa que no ha passat amb els altres tres parcs de l’Estat”. Pere Granados, alcalde de Salou, ho té clar: “La Costa Daurada ja era coneguda abans pel turisme, però Port Aventura ens ha reforçat i diferenciat d’altres destins semblants”.

Adaptació del marc legal
BCN World està seguint un camí molt similar al de Port Aventura

Tot i ser dos projectes d’oci diferent, fins ara el camí que ha seguit BCN World i el que va fer Port Aventura tenen moltes similituds, com ara que els dos han demanat una llei específica per fer la inversió i han estat molt criticats per això. La primera gran coincidència és que els dos van aparèixer com a alternativa a un primer projecte que va fallar. BCN World a canvi d’Eurovegas -que després se’n va desdir-, i Port Aventura a canvi d’Eurodisney, que va escollir París, que li va posar una estora sota els peus. Per fer possible el projecte de Port Aventura, davant el pas enrere de Busch (1990), la Generalitat va establir relacions amb l’empresari d’èxit del moment, Javier de la Rosa, de Grand Tibidabo, que temps després cauria en desgràcia i entraria a la presó. El grup impulsor de BCN World està liderat per Enrique Bañuelos, un dels noms propis de la bombolla immobiliària. Bañuelos encapçala l’alternativa catalana al complex d’Eurovegas, que finalment tampoc es farà a Madrid.

Accionariat convuls
Tres canvis de màxim accionista abans de la inauguració

El primer accionista únic va ser Anheuser Busch. Amb la segregació de Salou, Busch es va fer enrere, i el Govern va salvar el projecte de la mà de De la Rosa, que va comprar el 80% del parc. Però la fallida de la seva empresa el 1994, Grand Tibidabo, fa que la Generalitat hagi d’espavilar-se altre cop contra rellotge i trobi la solució a mans de La Caixa (30%) i el grup britànic Pearson (40%), que són els que van inaugurar el parc el 1995. Tres màxims accionistes abans de començar. Port Aventura era un èxit, però els accionistes no es posaven d’acord amb el ritme de creixement, i La Caixa va buscar nous socis: Universal Studios, amb qui va treballar sis anys, fins al 2004, en què l’entitat financera es va quedar sola en l’accionariat i en la gestió. El 2009 va arribar Investindustrial (la família Bonomi), que va comprar el 50% del parc, i el 2012 es va quedar amb el 100%. Bonomi va vendre l’any passat el 49,9% al fons de capital de risc nord-americà RKK.